El 1937, en el trajecte entre casa seva i l’escola pública de l’Spanish Harlem on treballava de professora d’art, Helen Levitt (Nova York, 1913-2009) gaudia d’una petita distracció: els dibuixos i els missatges que nens i adolescents guixaven a les parets. Potser era l’art més efímer, més íntim, més lliure, més tendre, més inconscient, així que va decidir documentar-lo amb la Leica que s’havia comprat un any abans. “I DO NOT LOVE Boys & love my own mother and father & just like them”, va escriure algú amb una cal·ligrafia infantil mentre altres criatures s’expressaven amb carotes, animals i fins i tot s’inventaven botons màgics per entrar en passatges secrets. Poc s’imaginava Levitt, en aquell moment una fotògrafa amateur inspirada per l’obra d’Henri Cartier-Bresson i Walker Evans, que aquest treball seria la llavor d’una prolífica carrera artística. En dona fe la gran retrospectiva que li dedica la KBr Fundació Mapfre, un bitllet directe als barris marginals de la seva ciutat natal. I és que, a excepció d’una estada a Ciutat de Mèxic el 1941, Levitt va viure per fotografiar una Nova York que pocs volien veure.
